Les troballes de la Vil·la Romana de Vilauba demostren que ja trobem indicis de vida al terme municipal de Camós des del segle I aC. Tot i que els arqueòlegs creuen que al terreny ja hi existia una ocupació anterior d’època ibèrica. La vida a la vil·la va perdurar durant l’Imperi romà fins ben entrat el segle VII dC, a finals del regne visigot.
El document més antic que fa referència a un possible indret de l’actual municipi de Camós és del 21 de març de 833, on s’esmenta el Matamors i un lloc anomenat Salt, possiblement l’actual Salt Dalmau.
El segon document històric amb el qual podem comptar, i que sí que és la primera referència escrita del terme “Camós”, data de l’any 1019. El document fa referència a la donació d’un alou a la canònica gironina per part de Baró Bonhom.
A partir d’aquí podem afirmar que la història de Camós ha girat sempre entorn de l’edificació, conservació i devoció de les dues esglésies – Sant Vicenç i Santa Maria – i de l’inici del culte de la capella de Santa Magdalena de Noves, que apareix documentada per primer cop l’any 1303.
L’any 1334, l’abat de Banyoles s’apoderà, sense títols legítims, de la jurisdicció de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós.
L’any 1372 trobem documentats per primer cop els dos nuclis de poblament actuals, Sant Vicenç i Santa Maria de Camós, en ocasió de redimir l’impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós.
Els camosins també tenien ànsies de llibertat, ja l’any 1447 van intentar alliberar-se de les jurisdiccions senyorials amb la voluntat de passar a dependre de la corona, el seu intent va fracassar, però no es van rendir.
Durant la Guerra Civil catalana i les guerres remences els remences eren molt majoritaris al municipi i van participar molt activament en aquestes guerres contra els senyors feudals per tal d’aconseguir la seva llibertat.
També cal fer esment a l’arribada d’algunes malalties infeccioses que durant el segle XVI van assolar fortament el poble de Camós.
A finals del segle XVII, els camosins van viure de molt a prop els sobresalts de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697). Les tropes franceses del Duc de Noailles, que estaven establertes a Banyoles, van cometre tota mena d’excessos al municipi, agafant blat de la gent per donar-lo als cavalls i robant les campanes de les esglésies per trencar-les. L’any 1695 van intentar cremar les dues parròquies de Camós i van incendiar algunes cases, això va motivar l’alçament de miquelets i pagesos de tota la contrada contra els excessos dels francesos.
Mentrestant, Camós continuava la seva petita evolució i s’anava allunyant cada cop més del sistema feudal. Poc abans d’acabar el segle XVII (1698), les dues parròquies ja estaven constituint una batllia reial.
Durant els primers anys de la guerra de Successió Espanyola (1700-1715) la comarca es trobava entre l’ocupació francesa dels pobles de l’Empordà i la ciutat de Girona, plaça forta dels austriacistes. L’any 1711 l’exèrcit borbònic ocupà la comarca pel camí de la conquesta de Girona, i es repetiren els excessos, els saquejos i les requises d’aliments que novament els francesos van fer sobre la comarca, partidària dels austríacs.
Cent anys més tard arribava la Guerra del Francès (1808-1814) i Camós novament va resultar afectada per la guerra. Camós va patir atacs de tropes franceses, hi va haver sentenciats a mort i algun combat a indrets molt propers com la batalla de Miànigues.
El segle XIX va ser el segle de les guerres carlines, i Camós, amb la resta dels municipis rurals de la comarca, van ser places fortes dels carlins, majoritàriament artesans empobrits i pagesos de grans nissagues.
L’any 1928 va ser inaugurada l’escola de Camós, emprenent l’ensenyament generalitzat al poble. Camós va poder inaugurar l’escola en moments de calma i de reflexió, durant l’etapa política del general Primo de Rivera.
Camós tampoc va ser aliena dels anys de revolució i guerra de la Segona República i la Guerra Civil. Durant la Guerra Civil (1936-39), més de noranta homes del poble van ser cridats a files, a més de l’important flux migratori de jovent cap a la ciutat de Banyoles per dedicar-se a activitats industrials i comercials, en detriment de la feina agrícola del seu lloc d’origen. La Guerra Civil va afectar tràgicament algunes llars de Camós amb més de 12 homes morts o desapareguts al front.
Pel que fa a l’evolució d’habitants de Camós, l’augment de població més important va donar-se a les acaballes del segle XIX passant dels 295 habitants de l’any 1787 als 715 habitants de l’any 1860. Després va patir una baixada sobtada a finals del segle XIX i es refeu cap al tercer decenni del segle XX. A partir de llavors la població s’ha anat mantenint sempre un xic per sota dels 700 habitants.
