Vilauba és, sens dubte, la vil·la romana més coneguda de la comarca del Pla de l’Estany. A més, des de l’any 2020 és catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional pel Departament de Cultura del Govern de la Generalitat.
Malgrat que la seva descoberta es remunta a l’any 1932, a causa de les obres de construcció de la carretera que portava a Pujarnol, la recerca arqueològica sistemàtica no va començar fins a l’any 1978 i encara perdura en l’actualitat.
L’esforç realitzat al llarg de tots aquests anys de treballs continuats ha deixat a la vista més de 2000 m de restes arqueològiques a partir de les quals podem apropar-nos al món rural de l’època romana. A més, avui dia la vil·la constitueix el millor document, després de molts anys de recerca científica continuada, sobre la romanització a la comarca del Pla de l’Estany.
Tot i els indicis de l’existència d’un establiment agrícola més antic, l’etapa més ben coneguda de la vil·la correspon als segles I-III. En aquest moment l’habitatge s’organitzava al voltant d’un pati central delimitat per unes galeries porticades, definit al nord per un sector residencial i per estructures d’ús agrícola a la banda sud.
D’aquesta etapa destacaríem que s’han pogut identificar el larari o capella de la casa on es van recuperar tres estatuetes de bronze que representaven divinitats; el rebost de la vila on es van trobar més de 200 peces de terrissa i el triclinium (menjador) que, com a sala noble de la casa, tenia les parets decorades amb pintura mural.
D’aquest període també es conserven les termes, en concret l’àrea dels forns i els extrems de dues sales: una de temperatura calenta i una altra corresponent a un tepidarium. El final d’aquesta construcció ve marcat per un incendi que va destruir totalment l’ala nord de la casa i que va obligar els seus habitants a emprendre una reforma global.
Durant el segle IV la vil·la sembla que gaudeix d’una certa estabilitat i puixança, que es fa evident en unes noves instal·lacions distribuïdes igualment entorn d’un gran pati. La vil·la d’aquest període és de grans dimensions, de les quals una bona part corresponen a les instal·lacions agrícoles. Destaquen les restes d’una premsa i altres estructures relacionades amb la producció de vi i oli.
A partir del segle V es comencen a detectar els primers símptomes d’una regressió material, s’abandonen alguns sectors i es reutilitzen alguns espais com a zona d’enterrament.
Fins ara el que sabíem de la darrera etapa de Vilauba (segles VI i VII dC) era que l’ocupació es limitava a unes poques edificacions relacionades amb l’explotació agrícola, el que significava una reducció important de la superfície ocupada. Però les últimes campanyes d’excavació han posat al descobert la zona residencial d’aquest període, que sembla molt més important del que es considerava fins ara. L’abandonament final del jaciment es produeix en un moment imprecís del s. VII. L’abandonament de la vil·la al segle V dC, tanmateix, no va suposar el final del jaciment; just al costat s’hi va construir un petit vilatge o poblat visigot (s. V – VII dC), format per tres cases amb els seus respectius patis.
Per a més informació i reserves:
Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles
Tel. 972 57 23 61 – Fax: 972 57 59 61
